L’any 2010 serà un any crític per a la majoria d’Ajuntaments, especialment els petits i mitjans. A la caiguda dels ingressos per la crisis econòmica s’hi ha de sumar la disminució dels ingressos procedents de l’Estat i l’increment dels preus a causa de la pujada de l’IVA, així com el bloqueig de Madrid al nou finançament municipal. En aquest context, ja han sigut nombrosos els alcaldes i alcaldesses que han expressat la seva preocupació per el deteriorament de les finances locals. I aquest cap de setmana, en el programa 30 minuts s’analitza aquest problema amb el títol “S’ha acabat la festa”.
Posem un exemple amb dades de l’Ajuntament de Sant Celoni. L’any 2009 s’han deixat d’ingressar 1,6 milions d’euros associats a la construcció respecte l’any 2007, és a dir un 83% menys i, a més, per l’any 2010 els ingressos de l’Estat disminueixen 500.000 euros (un 16%). Una disminució d’entrades que s’acumula en paral·lel amb un increment inevitable de sortides, derivades sobretot de l’atenció social de la crisi i de l’increment del 2% d’IVA imputat a l’administració local.
Compensar aquesta disminució no ha estat fàcil. L’aplicació de criteris d’austeritat de la despesa des de l’any 2007, quan s’incorpora el nou equip de govern, i la millora en la gestió han estat elements clau. Es clar que la reducció de la despesa poc productiva o sumptuosa ha estat possible perquè en anys anteriors s’havia acumulat un elevat volum de despeses inflades per anys de bonança econòmica i per una dubtosa cultura de l’estalvi i de l’eficiència que s’aplicava aleatòriament.
La reducció en conceptes com la despesa dels regidors, dietes, telefonia, representació, “pica-piques” d’inauguracions, festes, etc., ha facilitat estalvis superiors al mig milió d’euros. Simplement no malbaratant recursos com en anys anteriors. I és el que tocava: ens hi hem adaptat, amb el risc d’acceptar activitats menys pomposes o donar negativa a certes propostes.
Però els serveis i la despesa no han disminuït en el seu conjunt. Al contrari: en dos anys s’han iniciat o potenciat serveis com l’escola bressol, l’habitatge, el Pla educatiu d’entorn, les polítiques d’educació i les de serveis socials.
Senzillament no podem seguir gastant com si els dèficits no tinguessin conseqüències, com si el malbaratament no importés, com si l’acumulació del deute pogués ser infinit sense conseqüències per les properes generacions, com si els diners que paguen els ciutadans puguin ser tractats com diners del Monopoly i es pugui ignorar que els recursos són cada vegada més limitats.
